Artés, glèisa de l’espital de Cauvins

Artés, Biarn, Gasconha

A mens de dos quilomètres al sud-èst del vilatge d’Artés, sus la rota d’Urdès (Urdès, 64), se tròba la glèisa isolada Sant-Joan de Cauvins (Caubins, cna d’Arthez-de-Béarn, 64). Aqueste edifici es lo vestigi d’una anciana comandariá espitalièra fondada al sègle 12, a l’entorn de 1160.

Segon los arquius del Grand Priorat de Tolosa1, la comandariá de Cauvins-Morlans (Morlaas, 64) se trobava al cap dels domenis dels Espitalièrs en Biarn. Lo comandaire èra senhor espiritual de Cauvins e Urdès e percebiá una part del dèime d’Artés. Teniá tanben la senhoriá dirècta sus tota la parroquiá de Cauvins e en particular sul luòc del Castèlvièlh ambe las justícias mejana e baissa ambe drech de sang. Al sègle 18, una partida de l’ancian espital servissiá d’ostal presbiterial, lo demai èra declarat en estat de masuras.

Vestigis de l’ancian espital en contrabàs del cementèri de Cauvins.

Mas lo joièl present a l’interior de la glèisa es incontestablament lo clòt d’estile gotic embarrant lo jasent d’un cavalièr del sègle 14.

Abriga la sepultura d’un senhor d’Andonsh (Andoins, 64), benlèu Arnald Guilhèm d’Andonsh, mòrt en 1324, se ne cresèm un aficatge present sus plaça. Un polit escut portant las armas d’aqueste linhatge es visible sul timpan del clòt.

Los senhors d’Andonsh

Los senhors d’Andonsh2 (Andoins, 64) apareisson d’un biais segur tre lo començament del sègle 12 dins los familiars dels vescomtes de Biarn3. En 1101, Arnaldo de Andongs, miles, es testimòni de la donacion facha pel vescomte Gaston IV de sos dreches sus la vila de Morlans al priorat de Santa Fe4. Assista tanben en 1104 a un acòrd entre Gaston e lo comte d’Armanhac5.

En 1123, es Guilem Od de Andongs qu’es testimòni d’una restitucion del vescomte al priorat de Morlans6. Cal esperar 1252 per trobar un autre Guilhèm Ot d’Andonsh dins un títol del capítol d’Oloron7. A partir de Arnald Guilhèm d’Andonsh, vivent en 1285, e de sa femna Comtors, lora genealogia sembla un pauc mai establida8.

Aital, vesèm qu’aqueste linhatge èra un dels mai importants del vescomtat de Biarn que teniá la segonda plaça entre los barons9 de la Cort Major dels vescomtes e s’aliguèt a las mai grandas familhas de la feudalitat gascona.

La familha d’Andonsh portava un escut « d’aur al leon de sinòple ». Se la figura del leon es plan costumièra de l’eraldica gascona, aquestas armas son pr’aquò plan remarcablas, que l’utilisacion del sinòple dins l’eraldica medievala occitana es mai qu’excepcionala : es rarissima !

A nòstra coneissença, cap de sagèl d’un membre del linhatge es pas estat conservat ni descrit.

Doas representacions dins d’armorials son pr’aquò conegudas. La primièira apareis dins l’armorial de Gilles Le Bouvier, datat de 1450-1454, al foliò 120v (n°949) 10. Presenta las armas plenas del linhatge « d’aur al leon de sinòple ».

Las armariás d’Andonsh apareisson tanben dins l’armorial Bergshammar, datat de las annadas 1436-145011 al foliò 151v (n°2281 de l’edicion de J.Raneke).

I vesèm l’escut de Joan d’Andonsh (m jehā dandhoc), que presenta ben lo leon de sinòple sus camp d’aur mas bresat d’un lambèl de tres pendents de vermelh.

Aquesta bresadura s’explica pel fach qu’al moment de la composicion de l’armorial, Joan d’Andonsh èra pas encara cap-d’armas de son linhatge. D’efièch, son paire Loís d’Andonsh deguèt nàisser pauc après lo maridatge de sos parents Joan d’Andonsh e Margarida de Lescun en 140712. Èra segurament encara en vida dins las annadas 1436-1450 e son filh ainat deviá donc encara bresar las armas familialas. Sa maire, Catarina de Lomanha, èra filha d’Odet de Lomanha, senhor de Fimarcon (Lagarde-Fimarcon, 32) e de Mata de Comenge13. Joan nasquèt probablament a l’entorn de 1430.

Aqueste personatge es un pauc mai conegut perque participèt a la guèrra de succession de Fois-Biarn14, après la mòrt del jove comte Francés-Fèbus, possiblament empoisonat a l’atge de 16 ans15 lo 30 de genièr de 1483.

L’oncle del defunt, Joan de Fois, vescomte de Narbona s’opausèt al testament de son nebot e levèt una armada contra sa neboda Catarina de Fois que s’èra facha reconéisser pels Estats de Biarn, Bigòra e Fois gràcia a l’intervencion de sa maire Madeleine de France qu’assegurava la regença. L’aristocracia d’aquestes paisses se devesiguèt e mantunas familhas potentas se raliguèron al vescomte Joan : Vilamur, Levís, Castèl-Verdun en país de Fois ; Coarasa, Jarderés e Andonsh en Biarn. La màger part del conflicte se debanèt dins la plana d’Arièja ont Joan de Narbona prenguèt mantunas plaças e s’installèt dins lo castèl de Masèras (Mazères, 09). La guèrra acabèt per s’empetegar e calguèt mai de dètz ans al vescomte de Narbona per abandonar sas pretencions sus l’eiretatge.

Sos aligats biarneses foguèron desfaches pel partit de Catarina de Fois e Joan d’Andonhs vegèt son castèl rasat en 1488 ambe interdiccion de lo tornar bastir16. Joan foguèt condemnat a mòrt per contumàcia per causa de traïson. En 1493, un acòrd de patz intervenguèt çaquelà entre el e Catarina, devenguda reina de Navarra17.

De son union ambe Joana de Fois, filha de Matieu de Fois, comte de Comenge e de Catarina de Coarasa data benlèu l’adopcion dins las armariás familialas d’un cap d’aur a tres pals de vermelh mencionat per Rietstap18 e present a l’ora d’ara dins las armas de la vila d’Artés19.

Lo linhatge s’escantiguèt ambe Diana, filha de Pau d’Andonsh e Margarida de Caunar, qu’esposèt Filibèrt d’Aura, baron de Gramont (Bidache, 64), vescomte d’Astèr (Asté, 65) e comte de Guishe (Guiche, 64) a qual transmetèt la baronia d’Andonsh, la senhoriá de Lascun (Lescun, 64) e lo vescomtat de Lobinhèr (Louvigny, 64).

Aquesta femna, reputada de granda beutat e sapiéncia, es mai coneguda per son escais « la Bèla Corisanda » e devenguèt la mestressa principala del rei Enric III de Navarra, futur rei de França jol nom d’Enric IV20.

Lo jasent

Lo jasent del cavalièr, malurosament amputat de sas cambas, representa çaquelà una pèça arqueologica remarcabla pel Biarn medieval.

Lo cap desfaciat, que repausa sus un coissin, pòrta lo cap-malh jos una cervelièra metalica. L’ausbèrc de malhas cobrís los membres superiors fins a las mitats dels abans-braces, daissant aparéisser lo gambaisson fins als ponhets. Las doas mans afrabadas son juntas en gèste de pregària. Una còta d’arma sens signe eraldic aparent e sarrada a la talha per una cencha, complèta la tenguda.

Sul costat esquèr, lo cavalièr pòrta un escut pro grand de que la punta es malurosament copada mas que presenta çaquelà la màger part d’un magnific leon rampant en fòrt relèu. Devinham al-dessús del naut bombut de l’escut lo despart de las correjas de cuèr del guinsal e lo margue de l’espasa de que lo pomèl a desaparegut. Las cambas absentas repausavan sus una figura de leon encara plan conservada.

Totes aquestes elements menan a una datacion de la primièra mitat del sègle 1421 que podriá donc correspondre a l’identificacion prepausada per la senhaletica presenta dins la glèisa. Pr’aquò, las donadas genealogicas e istoricas son plan tròp teunhas sus aquesta epòca per far d’aquesta ipotèsi una certitud.

Quant à la preséncia d’aqueste cavalièr d’Andonsh dins la glèisa espitalièra de Cauvins, sovent explicada per una eventuala senhoriá eminenta del linhatge sul ròdol, la podriam tanben restacar a la darrièra volontat del defunt de se donar a l’òrdre espitalièr, coma se fasiá frequentament a l’Atge-Mejan dins l’aristocracia cavalièra.

Olivièr Daillut-Calvignac

  1. P. Vidal, Le Grand Prieuré de Toulouse de l’Ordre de Malte, A.A.A.H.G. & CNRS-FRAMESPA, 2002, p.139-140.
  2. La familha feudala dels senhors d’Andonsh deu pas èsser confonduda ambe una autra familha d’Andonsh, d’extraccion borgesa e qu’accediguèt a la noblesa dins lo cors del sègle 17. L’armorial de Béarn de A.de Dufau de Maluquier et J.de Jaurgain ne prepausa un estudi genealogic als n°42 e 428, tòme 1 p.88 et seq. e 335 et seq. Loras armas portavan una man dèstra apaumada.
  3. Anteriorament, Lop d’Andonsh apareitriá dins un acte del cartulari de Lescar datat de 1061 d’après un fragment publicat coma pròva per P.de Marca, Histoire de Béarn, 1639.
  4. L. Cadier, Cartulaire de Sainte Foi de Morlas, Pau, 1884, acte n°III.
  5. idem, en nòta
  6. Cart. Morlas n°IV.
  7. Mencionat dins la nòtas genealogicas dels fraires de Sainte-Marthe, BNF ms fr 20210, f°119-121.
  8. Veire Abat Joseph Légé, Les Castelnau-Tursan, 1886, p.348-350 consultable sus https://gallica.bnf.fr/ark:/12148/bpt6k851840z/.
  9. Coma lo joslinha B.Cursente dins Les seigneuries béarnaises entre deux âges (milieu XIIe – fin XIIIe siècle), se la tièra dels barons se fixa a partir del sègle 14, lo sistèma de las baronias de Biarn deven una realitat institucionala pas qu’al sègle 16 (nòta 10) de legir sus https://books.openedition.org/ausonius/2018?lang=fr#bodyftn10.
  10. Edicion per E. De Boos, Armorial de Gilles Le Bouvier – Héraut Berry, Le léopard d’or, Cahiers d’héraldique médiévale 7, 1995.
  11. Bergshammar Vapenbok, conservat als Arquius del reialme de Suècia e consultable sul ligam https://sok.riksarkivet.se/bildvisning/R0001216_00001#?c=&m=&s=&cv=&xywh=-1222%2C398%2C5197%2C2739 Jan Raneke ne faguèt una edicion (pro fautiva per çò que tòca las armas occitanas) en 1975 : J.Raneke, Bergshammar Vapenboken – En medeltidsheraldisk studie, 2 vol., 1975
  12. BNF ms fr 20210, f°119
  13. idem
  14. Sus aqueste subjècte, veire Ch. Bourret, Un royaume « transpyrénéen »? – La tentative de la maison Foix-Béarn-Albret à la fin du Moyen Âge, ed.Pyrégraph, 1998, p87 e seg.
  15. https://fr.wikipedia.org/wiki/Fran%C3%A7ois_F%C3%A9bus
  16. Ocupava l’espaci circular del cementèri actual e las pèiras foguèron emplegadas per tornar bastir la glèisa d’Andonhs.
  17. BNF ms fr 20210, f°119v.
  18. Armorial général, 1881, Tòme 1, p.47 Andouins « d’or au lion de sinople au chef du premier chargé de trois pals de gueules ».
  19. https://fr.wikipedia.org/wiki/Arthez-de-B%C3%A9arn
  20. Sus aqueste personatge, veire https://fr.wikipedia.org/wiki/Diane_d%27Andoins
  21. D’elements de comparason se pòdon trobar dins Sylvain Vondra, Le costume militaire médiéval – Les chevaliers catalans du XIIe au début du XVe siècle – étude archéologique des gisants, éd.Loubatières, Toulouse, 2015 e dins C.Mézier, Les 5 chapitres – Encyclopédie de la défense corporelle au Moyen-Âge, éd. Crépin-Leblond, 2005.

Categorias