Brantòsme, glèisa abadiala

Brantòsme, Peiregòrd, Guiana

Questa abadiá benedictina (Brantôme, 24) es plan coneguda e son istòria coma sa descripcion son estadas ja escritas1.

L’edifici es mai que mai d’estile romanic, pasmens, la vòuta de la gleisa fuguèt realizada au segle 15. Una clau de vòuta de la nau pòrta las armas d’un abat que reconeissèm a la preséncia de la cròssa. Se pòden blasonar entau :  » de … au cabrion de … charjat de tres cauquilhas de … ».

Los abats dau segle 15 se succedissen entau:

Peire de Foucault (1371-1404), surtit de la familha peiregòrda de Foucault que portava un leon dins sas armas.

Peire del Puei-Astier (1404-1405) tuat dins una ataca de la vila de Brantòsme en 1405 après solament un an d’abadiat.

Gui de Broilhac (1405-1444) d’un linhatge peiregòrd que portava set mosquetaduras d’armina.

Arnaud de Petit (1444-1446) que los istorians classics disen originari de Peiregòrd. Las familhas Petit qu’avem trobadas emb un cabrion dins las armas son totas estrangieras a la region. 

Joan de Bernage (1446-1465) : la o las familhas de Bernage conegudas pòrtan pas de cabrion dins lor escut.

Peire Piedieu de Sent Afeiran (1465-1499) sens armas conegudas.


Las òbras d’adobament de la glèisa, consecutivas a son ocupacion per de las tropas « anglesas », serián estadas entamnadas justament per l’abat Peire Piedieu de Sent Afeiran en 1465. Abat pendent mai de trenta ans (1465-1499), quò es eu qu’auriá fach bastir tanben lo claustre gotic de que ne demòra nonmàs una ala. Abat bastidor, quò poiriá èsser eu qu’auriá fach escultar sas armas dins la gleisa.

L’ala servada del claustre de l’abadiá.

La familha Piedieu apareis dins las sorsas escrichas a la fin dau segle 14 en Marcha lemosina, dins la region de Garait (Guéret, 23). Èran des 1392 senhors e chastelans de Sent Afeiran (Sainte-Feyre, 23) puei aus segles 15 e 16, senhors d’autres luecs en Marcha, Berric, Borbonés e Orleanés. Pendent lo segle 15, mantuns membres dau linhatge son oficiers dau comtat de la Marcha (Joan, garda de la Marcha en 1415, Guilhem, luectenent dau seneschau en 1427 puei garda de la seneschauciá). En 1478, Loís de Piedieu es conselhier e mèstre de las requèstas de la maison dau rei de França. Per çò qu’es de la Gleisa, questa familha balhèt dos abats de Brantòsme, un abat de Saint-Pierre-aux-Monts en Champanha, un decan e un canonge de Tours, dos priors dau Mostier Roselha en Lemosin e tres decans de La Chapela Talhafer près de Sent Afeiran. Totparier, maugrat l’importància relativa de queste linhatge, trobam pas bric de traças de lors armas.

Çai que dela, quò es mai que probable que las armas figuradas sus questa clau sián las de Peire Piedieu de Sent Afeiran e ne trobam benleu un indici au començament dau segle 17.

Lo 24 d’octòbre de 1609, lo chavalier Eliàs, senhor de Sent Afeiran e de Blancafòrt, darrier descendent de la familha Piedieu que n’ajam trobat la traça, vend lo chasteu e la senhoriá de Sent Afeiran au nòble Maturin Merigòt, senhor de la Tor Sent Austrilhe e chastelan d’Aiun (Ahun, 23), per 11 000 liuras. Queste linhatge tòrna prene alaidonc lo nom dau domeni e lo gardará d’aicianta a la fin dau segle 18 coma marqués de Sent Afeiran. La familha Merigòt se partegèt en mantunas branchas e trobam dins « l’Armorial Général de France » de Charles d’Hozier (1696) mantuns Merigòt de Sent Afeiran aus servicis dau rei de França o de la Gleisa e utilizant segon los individús doas armas diferentas :

« Alexis Mérigot chanoine de l’Eglise Cathédrale Saint Estienne de Limoges » 2 que portava « d’aur a un pont de cinc arcas de sable, sus un riu d’azur, lo pont somat d’un aubre de sinòple ».

o enquera :

 « Feu François Mérigot chevalier seigneur de Sainte Affaur (per Sainte Affeyre – Sent Afèiran) Sénéchal de la Marche suivant la déclaration de Marie Dumont sa veuve. » 3

coma « Jean Mérigot écuyer, seigneur de Clameirat (comuna d’Ahun, 23)«  4

E enfin, « Jean Baptiste Mérigot chevalier des Ordres royaux et militaires de Notre Dame de Montcarmel et de Saint Lazare de Jéruzalem »   5

Portavan totes tres « d’azur au cabrion d’aur charjat de tres cauquilhas de sable e acompanhat de tres estelas (o moletas d’esperons) d’argent » çò qu’es pro pròche de las armas figuradas dins la gleisa de Brantòsme.

Tot en demorant prudents, podem far l’ipotesi qu’en relevant lo nom de Sent Afeiran, la familha Merigòt aja adoptat las armas daus ancians senhors (en las bresant benleu de tres estelas ?) coma per s’assegurar tanben queste « eiretatge » au niveu simbolic. Entau, segon los individús e las branchas formant queste linhatge, podiam trobar daus portaires d’unas (las primitivas ?) o d’autras (las eiretadas daus Piedieu ?) armas de la familha.

Poiriam alaidonc prepausar coma blasonament per las armas de Peire Piedieu de Sent Afeiran, abat de Brantòsme entre 1465 e 1499 : « d’azur au cabrion d’aur charjat de tres cauquilhas de sable ».  

Prepausicion de blasonament.

Olivièr Daillut-Calvignac

Adaptacion dialectala Rafèu Sichel-Bazin.

Sorsas bibliograficas : J. Nadaud, « Nobiliaire du diocèse et de la généralité de Limoges« , Société archéologique et historique du Limousin (1863-1882) T.2 pp.120 e 174 e T.3 p.326 ; A.Thomas, « Les archives du comté de la Marche« , Bibl.de l’Ecole des Chartes, 1881, vol.42 ; Rietstap « Armorial général d’Europe » ; D’Hozier, « Armorial Général de France  » 1696.

  1. Veire en particular Claude Andrault-Schmitt, L’église abbatiale de Brantôme (Saint-Pierre et Saint-Sicaire), p. 143-160, dins Congrès archéologique de France. 156e session. Monuments en Périgord. 1999 – Société Française d’Archéologie – Paris – 1999
  2. Armorial Général de France – vol.XVI Limoges p.195
  3. Armorial Général – vol.IV Bourbonnais p.162
  4. Armorial Général – vol.IV Bourbonnais p.162
  5. Armorial Général – Vol.XXIII Paris p.791

Categorias