Galhac, abadiala Sant Miquèl

Galhac, Albigés, Lengadòc

L’abadiala Sant Miquèl de Galhac (Gaillac, 81) que domina la val de Tarn es lo vestigi d’una importanta abadiá benedictina mencionada a partir de la segonda mitat del sègle 10. La glèisa foguèt consacrada en 972 e los monges desvelopèron alara un important comèrci de vin a partir del pòrt qu’avián edificat sus la riba de Tarn. Trobam aquí l’origina del vin de Galhac1.

L’edifici se parteja entre art romanic tardiu del sègle 13 dins l’absida e lo deambulatòri, e gotic occitan per la nau unenca a las dimensions plan bravas (sègles 13 e 14). La vòlta d’origina, en granda partida desrocada en 1568, foguèt tornada bastida a la fin del sègle 17. A l’èst, los bastiments conventuals d’estile classic son organizats a l’entorn de l’ancian clastre desaparegut2.

Lo vestigi eraldic mai ancian data del sègle 14 e se tròba dins la capèla nòrd, dicha del Scapulari, bastida dins un polit estile gotic pendent l’abadiat de Rotgièr de La Tor. D’efièch, la clau de volta de la capèla es ondrada d’un escut a sas armas parlantas, acompanhat de la cròça abadiala.

Aqueste personatge foguèt abat de Galhac entre 1377 e 1393. Èra probablament sortit del linhatge dels senhors de La Tor de Lauragués, conegut dempuèi lo sègle 13. Aquesta familha sembla èsser estada originària del ròdol de Laurac, ont lo mas de La Tor (Cna de Pairan, Payra-sur-l’Hers, 11) ne rampèla benlèu lo brèç.  D’efièch, los encontram mantuns còps dins lo cartulari de Prolha3 coma senhors de Montauriòl (Montauriol, 11) e donators de nombroses domenis en Lauragués e Rasés. Al mens un membre del linhatge foguèt condemnat per eretgia dins la segonda mitat del sègle 13 e la generositat de la familha, que faguèt dintrar mai d’una filha coma moniala, cercava probablament a far oblidar aqueste passat comprometent.

Ambe un patronim tan espandit, es pro malaisit de seguir la genealogia del linhatge e de la desembolhar d’autras familhas de meteis nom. Pr’aquò, semblariá ben que d’unas brancas se sarrèron de Tolosa dins lo cors del sègle 14 e que qualques membres del linhatge accediguèron a las cargas de capítols de la vila. Trobam aital Galhard de La Tor per l’annada 1368 e Uc de La Tor aliàs La Ròcha, senhor de Castanet (Castanet-Tolosan, 31), per la partida de Sant-Sarnin e del Taur, en 14414 que se podrián restacar als La Tor de Lauragués.

La branca principala cambièt son nom en La Tor de Sant-Paulet après lo maridatge en 1613, de Joan-Jacmes de La Tor, senhor de Lauservila (Lauzerville, 31), Ausevila (Auzeville-Tolosane, 31) e Castanet ambe Joana de Pèites de Montcabrièr, filha de Joan, senhor de Sant-Paulet (Saint-Paulet, 11). Lor descendent, Claudi de La Tor de Sant Paulet faguèt enregistrar sas armas dins l’Armorial General de França.

AGF vol. XV, Languedoc II, p.1849.

Portava « d’azur a la tor d’argent » mas l’identitat eraldica del linhatge sembla èsser estada pro moventa pendent los sègles, coma l’avèm vist ambe los capítols Uc e Galhard de La Tor.

Sabèm pas grand causa de la carrièra ecclesiastica de l’abat Rotgièr de La Tor, mas es segurament el que faguèt bastir aquesta polida capèla, benlèu per s’i far sebelir, e i faguèt representar sas armas que blasonarem donc « d’azur a la tor d »argent » mas sens certitud suls esmalts.

Mas es pas l’ataüc d’aqueste abat que trobam sul sòl de la capèla mas un plan mai tardiu, datable del sègle 17. La granda placa de calcari presenta un escut de fòrma poligonala acompanhat d’un tèxte gravat pro enigmatic.

S’agiriá de la tomba d’Alamanda d’Aragon de qual avèm pas capitat de trobar bèlcòp d’informacions pel moment. Una familha d’Aragon que donèt de notaris e de cònsols a la vila, es atestada a Galhac pendent los sègles 16 a 185. Las armariás de la defunta presentan un partit d’aligança que se compausa tradicionalament a dèstra de las armas de son marit e a senèstra, de las armas de son linhatge.

L’escut se pòt blasonar : « partit de … a tres tijas fulhadas de … pausadas en pal, caduna subremontada d’un solelh de … , cadun subremontat el-meteis d’un creissent de … ; e de … a la crotz de … acompanhada en cap de dos creissents de … e en punta d’un dragon de … ».

Se la partida representant las armas del marit d’Alamanda, demòra non identificada fins ara6, la partida senèstra mòstra las armas a l’encòp parlantas e allusivas de la familha d’Aragon de Galhac. D’efièch, i podèm veire un dragon que rampèla directament lo patronim7, susmontat d’una crotz, lo tot evocant la victòria de Sant Miquèl, patron de Galhac, sus la bèstia infernenca. Los esmalts nos son desconeguts.

L’epitafa de la dòna qu’es pas nomenada, manca pas tanpauc de mistèri. Ne vaquí la transcripcion8 :

CUJUS DESIGNAT FACIEM IPSA FIGURA DRACONIS

EJUS IN HOC TUMULO MEMBRA SEPULTA JACENT.

STIRPE PROBA NATA EST ET CLARO JUNCTA MARITO

INTACTO VIXIT NUPTA PUDORE GRAVIS

ILLA, SED EST PARCAE NUNC VICTIMA NIL MISERANTIS

PRO QUA TU LECTOR PECTORE FUNDE PRECES

OBIIT IN CHRISTO DIE ……. 16…..

Levat l’allusion al dragon dins lo tèxte9, res permet d’identificar mai la defunta de qual la data precisa de mòrt es quitament pas estada gravada sus l’ataüc.

L’autre ensemble qu’atirarà l’atencion de l’eraldista es la vòlta de la nau, bastida sus cinc travadas a 21 mètres de nautor.

Aquesta partida de l’edifici foguèt bastida entre 1693 e 1703, jos l’abadiat de Ferdinand Vallot de que podèm contemplar las armas sus la clau de volta de la quatrena travada.

Aqueste abat d’origina picarda èra filh d’Antoine Vallot, senhor de Maignan e Andeville (60), Conselhièr e primièr mètge del Rei de França, e de sa femna Catherine Gayant. Foguèt canonge de la Glèisa de Paris, doctor a la Sorbonne, Conselhièr al Parlament de París. Èra abat de l’abadiá d’Epernay en Champagne en meteis temps que de Sant-Miquèl de Galhac. Son abadiat èra començat en 1670 e s’acabèt abans 1709.

Portava « d’azur al cabrion acompanhat en cap de doas estelas e en punta d’un ramelet de garric aglanat, lo tot d’aur ». L’escut es aquí dominat per la mitra e la cròça abadialas e environat de dos ramèls. La clau de volta garda de traças de policromia e devinham lo blau del camp de l’escut, lo jaune dels mòbles e dels insignes abadials e la color roja del fond del medalhon.

La clau de volta de la tresena travada es ondrada d’un medalhon portant una crotz occitana. Saique podriá rampelar l’apartenéncia de l’abadiá al comtat de Tolosa e, mai tard, a la Província de Lengadòc. Pr’aquò, i devèm puslèu veire las armas del capitol de la glèisa Sant Miquèl, talas coma las balha l’Armorial General de 1696 e qu’èran « de vermelh a la crotz clechada, voidada e pomelada d’aur ».

AGF vol. XV, Languedoc 2, p.1903.

Arribats jos la segonda travada, podèm contemplar una clau de vòlta representant un solelh, alusion al règne del rei de França Loís lo 14en contemporanèu de la reconstruccion de la vòlta. Enfin, la primièra travada presenta una clau de vòlta marcada de la data de 1703, annada que vegèt la fin d’aqueste chantièr.

Entre aquestas doas travadas, la sotavòlta del doble cabiron es cargat en son som d’un medalhon pro gròs de ceramica pinturada e envernissada, figurant l’escut de la vila de Galhac environat d’una corona vegetala. Aital podèm observar l’escut portant « d’aur a la bordadura denticulada de sable al gal d’azur crestat, becut, membrat e amb de galhas de vermelh, al cap d’azur a tres flordalís d’aur ».

Son las armas ancianas de la vila de Galhac que podèm veire figuradas aital dins l’Armorial des Estats de Languedoc de Jacques Beaudeau, estampat a Montpelhièr (Montpellier, 34) en 168610, tan coma en mai d’un endrech sus las parets conservadas de la muralhas de la vila11. Se blasonavan « d’aur al gal e a la bordadura denticulada d’azur ; al cap del meteis cargat de tres flordalisses d’aur ».

Armorial des Estats de Languedoc, 1686.

Son representadas per error ambe una bordadura denchada de sable dins l’Armorial General d’Hozier dins los volumes 14 e 15 consacrats a la Província de Lengadòc (respectivament p.305 e p.2365).

Mas tre lo sègle 17, aquestas armas a la bordadura denticulada semblan èsser estadas utilizadas concurentament ambe un autre escut « d’azur al gal d’argent, membrat, crestat e barbat d’aur a tres flordalis del meteis en cap », coma se pòt veire dins l’Armorial de La Planche de 166912. Es a partir d’aquesta version que las armas actualas an evoluit cap a un escut mai simple « d’azur al gal d’aur, a tres flordalis del meteis en cap ».

Armorial de La Planche (1669), f°381 (sorga https://herald-dick-magazine.blogspot.com/) .

Aqueste emblèma naturalament parlant del gal es atestat a Galhac tre lo sègle 13 e lo vesèm a l’encòp figurat dins la tor de l’Ostal de Palmatà13 coma sul sagèl de la comunautat14 o encara suls pes de la vila, visibles al musèu municipal15.

Per acabar nòstre estudi sus l’abadiá Sant-Miquèl de Galhac, vos prepausam un ensag d’armorial dels abats entre lo sègle 14 e la Revolucion Francesa. Nos sèm apiejats sus la tièira dels abats balhada dins l’Histoire Générale de Languedoc, represa per C.Compayré16. Es plan probablament lacunària e imprecisa e demòra de zònas d’ombra sus l’identitat de mai d’un abat. Nos contentarem doncas de donar loras armas quand son estadas atestadas17 o las armas dels abats de quals l’identificacion familiala es probabla.

Olivièr Daillut-Calvignac

  1. Sus l’istòria de la vila e de l’abadiá de Galhac, veire A.SORIANO (dir.), Gaillac des origines à nos jours, éd. Sté des Amis des Musées et du Patrimoine de Gaiillac, 2013 ; C.COMPAYRE, « Etudes historiques et documents inédits sur l’Albigeois, le Castrais et l’ancien diocèse de Lavaur », Albi, 1841.
  2. Sus l’estudi arquitectural de l’ensemble abadial, veire G.ALHSELL de TOULZA e D. CAZES « L’église abbatiale Saint-Michel de Gaillac », Congrès Archéologique de France, 140ème session, 1982.
  3. J.GUIRAUD, Cartulaire de Notre-Dame de Prouille, tòme 1 e 2, 1907.
  4. Ch. CAU, Les Capitouls de Toulouse, Privat, 1990, chroniques 72 et 136, R.BOURSE e I.DUFIS, Armorial des Capitouls – essai de reconstitution.
  5. Antòni Arago es mencionat coma un dels dètz deputats del cònsols de Galhac cargats d’aculhir a l’entrada de la vila, lo rei de França François 1er e sa mainada en 1533. Lo cònsol Francés d’Aragon, avocat, apareis dins los comptes consolaris de l’annada 1683 (AM de Galhac, CC38 veire http://www.ville-gaillac.fr/images/R_vie-culturelle/archivescommunales/inventaire_fonds%20ancien_maj_2018_gaillac.pdf p.46.). Son atestats tanben coma notaris dins las annadas 1760-70. Veire E.-A. Rossignol, Monographies communales du département du Tarn – Arrondissement de Gaillac, tòme 2 consultable sus https://books.google.fr/books?id=FQs-AQAAMAAJ&pg=PA180&lpg=PA180&dq=liste+consuls+de+Gaillac+17e+si%C3%A8cle&source=bl&ots=yAax9hziZt&sig=ACfU3U0CV2wGQOFh_dhTXJd_HQ3nU_DwMw&hl=fr&sa=X&ved=2ahUKEwj3yuCQmfj2AhWhgs4BHVIKAlAQ6AF6BAgNEAM#v=onepage&q=Aragon&f=false.
  6. Aquestas tijas son benlèu de plants de favas e podrián representar un mòble parlant per una eventuala familha Favièr, Favars o encara Favaròlas e derivats. Mercejam Yvan Rocher de nos aver senhalat la similitud d’aquestes vegetals ambe la tija de fava parlanta presenta sul sagèl de Pons de Cunno Faverio datable del sègle 14.
  7. Dejà a l’Atge-Mejan, los reis d’Aragon utilizavan la figura del dragon parlant sus lors cimièrs. Podèm remarcar que lo dragon es figurat aquí ambe quatre patas, çò qu’es pas talament costumièr.
  8. D’après Congrès Archéologique de France, Séances générales tenues à Rodez, à Albi et au Mans en 1863, 1864, p.410 e E.-A. Rossignol, op. cit. p.332-333.
  9. Ne balham una prepausicion de revirada : La figura del dragon marca sa cara e sos membres jason dins aquesta sepultura. Nasquèt d’una onèsta linhada e foguèt unida a un espós famós. Maridada, visquèt seriosa e pudica, mas ara es victima de la Parca (deessa romana que contraròtla la destinada umana) sens pietat. Per ela, tu legidor, prega del fons de ton còr. Moriguèt dins lo Crist lo jorn …. de 16…
  10. J. Beaudeau, Armorial des Estats de Languedoc, Montpelhièr, 1686, p.87.
  11. Coma sus la tor de la Portanèla (1602) e la pòrta de la Lausa (1610) A.SORIANO (dir.), Gaillac des origines à nos jours, éd. Sté des Amis des Musées et du Patrimoine de Gaiillac, 2013, p.88.
  12. Lo site plan interessant https://herald-dick-magazine.blogspot.com/ ne balha un estudi en mai d’un article.
  13. Ostal medieval de la familha eponima de Galhac que portava « d’azur a l’estela de 16 rais d’aur » coma se vei dins aqueste bastiment e sus mai d’una miniatura de las Annalas de la Vila de Tolosa, Cau (Ch.), Les Capitouls de Toulouse, Privat, 1990.
  14. I es associat a la figura de Sant-Miquèl, patron de l’abadiá e de la vila. Veire http://www.sigilla.org/moulage/douet-arcq-5635-bis-87658
  15. Veire tanben http://www.ville-gaillac.fr/decouvrir-gaillac/2000-ans-dhistoire
  16. Etudes historiques et documents inédits sur l’Albigeois, le Castrais et l’ancien diocèse de Lavaur, 1841, p.384-385.
  17. Raimond d’Aspremont de Ròca-Corn d’après l’escut escultat a la pòrta del castèl de Ròca-Còrn (Roquecor, 82) e E. Forestié Neveu / a. Galabert, Prélats originaires du Tarn-et-Garonne, in Bull. archéologique et historique de la Société archéologique de Tarn-et-Garonne, T.21, 1893, p.271 ; Rotgièr de La Tor coma precisat dins lo còs de nòstre article ; Bermond Seguièr d’après son ataüc visible dins la glèisa de Florentin (81) e L.Esquieu, Essai d’un armorial quercynois, 1907, p.255 ; Ferdinand de Vallot coma vist dins lo còs de l’article e enfin, Jean-Bernard de Coriolis segon l’AGF vol.XXX Provence 2 p.1532.

Categorias