Condom, catedrala Sant-Pèire

Condom, Condomés, Gasconha

La catedrala de Condom es un exemple remarcable de l’arquitèctura gotica occitana1 amb una nau unenca e larga, acostada de capèlas lateralas lotjadas entre de contrafòrts potents. La vòlta i es particularament majestuosa ambe de claus bèlas a l’ornamentacion rica, ligadas per de nervaduras a ligaduras e terçairons, caracteristicas dels sègles 15 e 16 en Occitània. Una de sas originalitats ten a la talha bèla dels fenestrals de la nau, caracteristica mai comuna a l’estile gotic present al nòrd de França.

Aquesta unitat arquitecturala, pro rara per una catedrala, es deguda a la durada relativament corta del chantièr entre 1507 e 1531, que s’explica per l’istòria d’aqueste sanctuari2.

De l’abadiá a la catedrala

D’efièch, la catedrala Sant Pèire es bastida a l’emplaçament d’una anciana glèisa abadiala benedictina, fondada probablament al començament del sègle 9. Un edifici d’estile romanic i foguèt bastit als sègles 11 e 12 e deviá èsser remirable se ne cresèm una cronica en lenga francesa del sègle 16 que ne ditz qu’èra « une des belles de Gascoigne« 3.

Al començament del sègle 14, lo papa carcinòl Joan XXII (1316-1334) novelament installat en Avinhon, lancèt un grand movement de desmembrament dels mai grands diocèsis occitans. L’objectiu èra de melhor contrarotlar d’avescats mens espandits e prevenir aital lo desvolopament de l’eresia. Aital, en 1317, lo diocèsi d’Agen (Agen, 47) foguèt amputat de sas parròquias situadas al sud de Garona que formèron lo novèl diocèsi de Condom. Lo darrièr abat, Raimond de Goalard foguèt elegit naturalament primièr avèsque. La mensa abadiala foguèt partejada per assegurar los revenguts del novèl avèsque e dels monges que se cambièron en canonges, tot en conservant la règla de Sant Benezet.

Qualques decenias après, en 1368, la vièlha abadiala romanica, devenguda catedrala, menaçava roina. Donèt l’escasença de començar qualques òbras ambe l’edificacion d’una granda capèla dedicada a la Vèrge e plaçada al cabèç de l’actuala catedrala. D’efièch, sa clau de vòlta pòrta las armas parlantas de l’avèsque Bernad Alaman qu’ocupèt lo sètge entre 1369 e 1401.

I vesèm un escut « d’azur (o de sable) a l’ala4 d’aur a la bordadura dentelada cordurada de vermelh« . Coma totjorn dins lo cas d’escuts monumentals pinturats, podèm pas èsser segurs de la veracitat dels esmalts presents qu’an pogut subir de modificacions al cors dels sègles5.

Las originas familialas d’aqueste prelat demòran pro escuras e Ludovic Mazéret6 s’engana segurament quand ne fa un parent del cardinal Loís Alamand que portava el un leon dins sas armas7 o un filh del linhatge d’Alaman de Daufinés que balhèt mai d’un avèsque al sètge de Grenoble e portava un escut flordalisat a la benda brocanta.

Lo patronim Alaman o Alamand8 s’encontra dins mai d’un linhatge aristocratic occitan e devèm demorar prudents sus l’identificacion d’aqueste prelat. D’efièch, avèm trobat al mens doas familhas d’Alaman que portavan d’armas parlantas ondradas d’una ala.

La primièra es la familha Alaman originària d’Albigés, que s’enaucèt dins lo cercle dels familiars dels darrièrs comtes de Tolosa. Charles Higounet lor consacrèt una interessanta monografia9 e una partida de lor cartulari a traversat los sègles10 çò que demòra excepcional per l’aristocracia castelana de l’Atge Mejan. Lo personatge principal d’aquesta familha foguèt Sicard Alaman que foguèt braç-drech del darrièr comte Raimond VII que ne faguèt son luòctenent per totes sos estats en 1242. Aqueste òme potent moriguèt en 1275.

Los sagèls de Sicard Alaman (1246) e de son filh natural Raimond, canonge de Rodés (1275) presentan ben una ala mas sens bordadura.

Mas, mai que l’abséncia de bordadura, que podriá representar una simpla bresadura, es la genealogia prepausada per Charles Higounet que nos mena a considerar aquesta pista coma falsa. D’efièch, en mai del fach que lo pichon nom Bernad siá completament absent del corpus antroponimic d’aquesta familha, vesèm que la branca principala eissuda de Sicard s’escantiguèt rapidament pels mascles en 1280. Quant a la branca capdeta creada per Doat II Alaman, lo fraire de Sicard, la seguissèm pendent lo sègle 13 e la primièra mitat del sègle 14 dins los domenis eiretats de Doat I e situats a l’entorn de la val de Vera (Caüsac/Cahuzac-sur-Vère, Cestairòls/Cestayrols, Vilanòva/Villeneuve-sur-Vère, Milhavet, Faissac/Fayssac…, 81)11. Mas cap donada permet de far l’ombra d’un ligam ambe nòstre prelat gascon12.

Una mai granda proximitat eraldica nos mena cap a una autra familha, la de Pons Alaman, donsèl e baile de Montpelhièr en 1429 de qual una emprenta de sagèl es conservada als arquius de la vila de Montpelhièr, coma o podèm veire dins l’inventari sigillografic que ne faguèt M. Oudot de Daimville13. D’efièch, l’escut i pòrta una ala14 acompanhada d’una bordadura non pas dentelada mas engrelada (veire çai-jos).

Aqueste personatge d’extraccion borgesa, originari de la vila de Mende (Mende, 48) en Gevaudan15, sembla aver accedit a las fonccions de baile de Montpelhièr gràcia a son maridatge ambe Martona Tinturièr, filha del mercand e armator Isarn Tinturièr, baile de la vila, anoblit en 1407.

Lo vescomte de Lescura lor consacra una notícia genealogica16. Aqueste autor i pretend que Bernad Alaman avèsque de Condom, èra filh de Raimond Alaman, notari episcopal de Mende e d’Egidia de Molinas mas sens ne balhar cap de pròva clara. Totjorn d’après son ensag genealogic, Bernad seriá estat l’oncle de Pons, lo baile de Montpelhièr. La proximitat dels dos escuts podriá representar un argument seriós a aportar a aquesta identificacion17.

Lo fach que la bordadura de nòstre escut dega benlèu èsser interpretada coma engrelada puslèu que dentelada dubrís del còp la perspectiva d’una relacion entre las armas de nòstre avèsque de Condom ambe las non identificadas d’un canonge de la collegiala d’Usèsta (Uzeste, 33), situada a mens de 80 quilomètres al nòrd18. Pel moment avèm pas trobat cap de traça d’un eventual passatge de Bernad Alaman dins lo collègi de canonges de la localitat girondina.

La catedrala de Joan Marre (1496-1521)

En 1506, lo campanal vièlh de la catedrala s’afondrèt, desrocant una partida de las vòltas, dins un tarabast espaventable. L’avèsque Joan Marre19 (1496-1521) qu’ocupava lo sètge dempuèi una decenia, decidiguèt alara de tornar bastir entièrament l’edifici. Un tèrç dels revenguts de l’avescat e la desena part de la mensa canoniala foguèron dedicats al chantièr que deviá durar sèt ans. La personalitat de l’avèsque, ben resolgut a metre los mejans necessaris a l’edificacion d’una novèla catedrala, permetèt al chantièr d’avançar pro rapidament. A la mòrt del prelat en 1521, lo sanctuari èra gaireben acabat.

Es donc pas estonant se las armas de l’avèsque Joan Marre s’encontran en mai d’un endrech dins l’edifici de quin foguèt lo conceptor. Per començar, lo portal meridional d’estile gotic flambejant compòrta un trumèl central ondrat de l’escut episcopal timbrat de la cròça e de la mitra e sostengut per dos àngels o joves vailets. L’estatua que lo dominava a malurosament desaparegut e podèm presumir que representava benlèu l’avèsque.

I podèm observar las armas de Joan Marre que son « d’azur a l’anhèl d’argent, portant una bandièra del meteis, al margue acabat en crotz d’aur acompanhat d’una man al natural e puntant lo det, eissenta d’una nivola d’aur moventa del canton senèstre ». Coma o veirem, d’unas representacions figuran l’anhèl nimbat d’aur o caminant sus una terrassa de sinòple. Coma H.Polge20 veiriam çaquelà mai un marre21 parlant qu’un anhèl per blasonar l’escut d’aqueste avèsque gascon.

Los esmalts de l’escut donats per M.Durliat22 e L.Mazéret 23 son los que son pinturats suls escuts del prelat presents a las claus de vòlta a l’interior de la catedrala e son donc pas forçadaments autentics quitament se semblan plan probables.

D’efièch, las armas de Joan Marre ondran en tot quatre claus de vòlta. Ne trobam tres dins las capèlas lateralas e una al centre de la nau, a la clau principala de la cinquena travada. Figuran tanben sus dos escuçons plaçats sus las pilas de part e d’autra de l’òrga24.

Aquestas quatre claus son exemplàrias de la qualitat e de la riquessa remarcabla de l’escultura aplicada a aquestes elements arquitecturals màger de la catedrala gotica de Condom.

La quasi totalitat de las vòltas de l’edifici presentan de nervaduras a ligaduras e terçairons, çò que multiplica lo nombre de claus de quinas un grand nombre pòrta de decòrs eraldics. Aquò balha a las vòltas del sanctuari una beutat remirabla.

L’avèsque Joan Marre, fondator d’aquesta novèla catedrala, prenguèt sonh çaquelà de far figurar tanben lo meteis nombre d’escuts a las armas de l’avescat de Condom sus las claus de vòlta de l’edifici. Mai que las armas de l’avescat coma persona morala, aquesta identitat eraldica representava l’avèsque coma senhor espiritual e sustot cosenhor temporal de la vila Condom.

Aquestas armas representan un partit d’una cròça episcopala e d’una clau25, simbòl de la part de senhoriá que l’avèsque teniá sus la ciutat episcopala. Apareisson a las claus de vòltas de las sieisenas capèlas lateralas (nòrd e sud) e sus la clau principala de la sieisena travada de la nau. L.Mazéret las blasona « partit d’azur a la cròça d’aur e de vermelh a la clau d’azur » mas sens balhar de sorga. Las pinturas presentas sus las claus de la catedrala son çaquelà diferentas d’un escut a l’autre çò que ajuda pas a aver una interpretacion definitiva d’aquestas armas. Lo fach que contravengan a las règlas del blason (clau d’azur sus camp de vermelh) embolha encara mai lo subjècte e rend lo blasonament pro suspèct.

Son associadas a las armas del rei de França, l’autre cosenhor de la vila coma eiretièr dels ducs d’Aquitània, a la clau principala de la vòlta de la tresena travada de la nau. La dobla dominacion feudala sus la vila de Condom es aquí donc rampelada per l’associacion dels dos escuts.

Aqueste punt nos balha l’escasença de raportar un fach interessant per rampelar l’importància de l’eraldica a aquesta epòca. D’efièch, vèrs 1509, Joan Marre volguèt far plaçar las armas episcopalas a esquèrra de las armas reialas sus las parets de las pòrtas de la vila. Los cònsols, totjorn promptes a far valer lors dreches sus l’administracion urbana, s’opausèron a aquò en disent que las muralhas èran estadas bastidas pel sol rei de França. Un arèst del Parlament de Bordèu ordonèt en 1511 que las armas episcopalas siaguèsson ben ajustadas a las entradas de la vila, çò que menèt a de susmautas popularas encoratjadas pel cònsols. Darrièr lo simbòl eraldic, èra la part de senhoriá de l’avèsque qu’èra visada. Ambe lo sosten de las instàncias judiciàrias, Marre capitèt de far calar la contestacion e malgrat qualques escuts vandalizats, las armas de l’avèsque acabèron per ondrar las pòrtas de la vila, a costat dels lis capecians26.

Las armas dels capecians son tanben plan presentas ambe uèch ocuréncias en tot a quinas s’ajustan totas las flordalisses isoladas ondrant un quinzenat de claus segondàrias.

Aquestes escuts de França pòrtan « d’azur a tres flordalisses d’aur » que representan las armas dels reis dempuèi Charles V (1338-1364-1380)27. Son majoritariament timbrat de la corona reiala mas los supòrts son variables (àngels o quimèras). La vòlta foguèt començada jol regne de Louis XII (1462-1498-1515) e acabada jos lo de son cosin François 1er (1494-1515-1547).

Podèm remarcar tanben a la clau principala de la dosena travada de la nau, un escut a las armas de la reina Anna de Bretanha (1477-1514), successivament femna de Charles VIII e de Louis XII, portant « mièg-partit d’azur a tres flordalisses d’aur qu’es de França e d’armina plen qu’es de Bretanha » 28.

Aquesta profusion d’eraldica capeciana es çaquelà reveladoira d’un estacament prigond de l’avèsque Joan Marre pels monarques franceses. A aqueste prepaus, podèm senhalar que lo prelat escriguèt en 1509 un opuscul nomenat « Instruction au roi Louis XII » ont expausava a l’atencion del sobeiran son punt de vista sul governament del reialme e sos conselhs en matèria de politica exteriora e en particular, la necessitat d’una novèla Crosada29. Cal dire tanben, que lo sosten reial foguèt decisiu per afirmar l’eleccion de Joan Marre sul sètge episcopal de Condom fàcia als concurrents nomenats pel papa30.

Joan Marre moriguèt lo 13 d’octobre de 1521 a l’atge de 85 ans. Daissava lo sovenir d’un avèsque modèste mas combatiu, estacat a son diocèsi e a sas oèlhas contrariament als prelats contemporanèus que vivián majoritariament dins lo luxe de las corts reiala o papala. Lo marre caput de sas armas èra d’alhors benlèu lo simbòl visual de son caractèr original.

Èra estat tanben un grand promotor d’una refòrma intèrna e pacifica del clergat e de la Glèisa, talament alonhats de la paraula crestiana e de la populacion, de que l’abséncia menarà finalament al movement de la Refòrma e malurosament a las Guèrras de Religion dels sègles 16 e 17. Mas Joan Marre moriguèt abans la catastròfa e vegèt sa catedrala quasi acabada. Lo sol imatge qu’avèm d’el figura dins un manuscrit ont es pinturat en tren de presentar son obratge « Instruction au roi Louis XII » al quite monarque31. Una pèira tombala foguèt plaçada plan posteriorament a sa mòrt al sòl de la dosena capèla nòrd ont èra estat sepelit. Pòrta una epitafa mas pas de signe eraldic.

Erard de Grossòlas de Flamarens (1521-1543)

Après la mòrt de Joan Marre, lo capítol dels canonges elegiguèt coma avèsque l’abat de Cimòrra, Erard, filh de Joan de Grossòlas, senhor lomanhòl de Flamarens (Flamarens, 32), La Capèra (Lachapelle, 82) e Maurós (Mauroux, 32) e de Joana d’Abjac de la Dosa (La Douze, 24)32.

Aqueste prelat acabèt la construccion de la catedrala que consacrèt lo dimenge 15 d’octobre de 1531 davant una fola de mai de 1 500 personas. D’aqueste eveniment nos demòra una placa de marbre plaçada al-dessús de la pòrta de la sacristia, sus la paret nòrd del còr de la catedrala.

L’inscripcion latina enumèra las relíquias presentas dins lo sanctuari e cita las personalitats eclesiasticas o civilas presentas lo jorn de la consecracion davant tot lo pòble de Condom33. En dejós del tèxte, un bandèl escultat representa la Passion encadrada per las figuras aginolhadas de l’avèsque Erard de Grossòlas a esquèrra e de son fraire Antòni de Grossòlas, senhor de Buset (Buzet-sur-Baïse, 47), a drecha. Aquestes dos personatges son acompanhats cadun d’un escut a loras armas : « Escartairat de vermelh al leon d’aur eissent d’una ribièra d’argent, al cap cordurat d’azur a tres estelas d’aur qu’es de Grossòlas ; e trencat d’aur ambe de vermelh qu’es de Madalhan ».

Èlm e escut d’Antòni de Grossòlas, senhor de Buset (1531).

Aitant que lo remembre de la consecracion de la catedrala, aquesta placa apareis coma un omenatge a la glòria del linhatge de Grossòlas de Flamarens de que los membres e las armas son metuts endavant. L’inscripcion n’es d’alhors evocadoira e mençona ben après los dignitaris eclesiastics34 la parentèla d’Erard : « …Nobilibus Ant. de Grossolii, dno de Buzeto dicti Dni consecratoris fratre, Arnaldo de Grossolii, dno de Flammarens, Francisco de Pont-briant, dno de Monteregal Petragorum, dicti dni consecratoris nepotibus…« .

La familha de Grossòlas

La familha de Grossòlas35 apareis en Peiregòrd ambe lo cavalièr Raimond que viviá dins la segonda mitat del sègle 13. Esposèt Margarida Vigièr, filha e eiretièra del donsèl Pèire Vigièr, senhor de Sant Rabièr (Saint-Rabier, 24). Los divèrses reglaments de succession entre lors enfants nos mòstran que lors domenis, dins la primièra mitat del sègle 14, s’espandissián a l’entorn de Sant Rabièr (Santa Orsa – Sainte-Orse, 24 ; Granjas – Granges d’Hans, 24) del fach de la part de Margarida e tanben a Montinhac (Montignac-Lascaux, 24) que podriá èsser estat lo brèç del linhatge. D’autras aliganças avantatjosas lor permetèron d’acquesir d’autres castèls e senhoriás en Peiregòrd, mas la branca ainada tombèt en conolha al mièg del sègle 15 ambe las quatre filhas d’Aimeric Bermond de Grossòlas e de Valença de Miramont.

Mas una branca capdeta formada per Bernad de Grossòlas, felen de Raimond, s’èra destacada abans 1350 e s’èra installada en Lomanha. Aquesta implantacion londanha, mai de 120 quilomètres al sud, pausa question. Un element de responsa podriá èsser contengut dins las letras de remission de quinas Bernad beneficièt, entre 1347 e 1348 de la part de l’administracion capeciana, per sa participacion a las operacions militàrias menadas en Pèiregòrd e Carcin, per Raimond Bernad de Durfòrt, alara capitani del partit anglés36.

Sagèl de Raimond Bernad de Durfòrt (Clairambault n°3271, 1353).

Henri Guilhaumon a mostrat en detalh lo ròtle jogat per la familha de Durfòrt, dins la succession del darrièr vescomte de Lomanha, Bertrand de Got, mòrt en 132437. De la dobla aligança Got-Durfòrt entre las doas sòrres de Bertrand de Got, Regina e Marquesa, ambe respectivament los fraires Bernad de Durfòrt de Flamarens e Arnaud de Durfòrt de La Cort (Lacour, 82)38, aqueles tenián mantuns domenis dins lo ròdol de lora senhoriá lomanhòla de Flamarens acquesida al mièg del sègle 13.

Podèm pensar sens tròp de dobtes que Bernad de Grossòlas, coma capdet, emigrèt de la senhoriá familiala tròp estrecha e participèt a las cavalcadas de Raimond Bernad de Durfòrt que li balhèt qualques fieus sus las tèrras de sa familha. En tot cas, trobam los Grossòlas a Gensac (Gensac, 82) en 1350, Ascas (Asques, 82) en 1390 e Montgalhard (Montgaillard, 82) al debut del sègle 15 e enfin a Flamarens a partir de 1502.39.

Ambe lo cavalièr Bernad de Grossòlas40 senhor de Montgalhard, Gensac, Sant Martin (cna de Maurós, Mauroux 32) e Ascas en 1418 e qualificat de nobilis et potens dominus, avèm la primièra atestacion de las armas familialas descritas a partir d’un sagèl apendut a una quitança del 10 de febrièr de 1420 e que representavan un leon e un cap cargat de tres estelas41.

Aquestas armas son blasonadas quora ambe lo camp d’aur e lo leon de vermelh, quora ambe lo camp de vermelh e lo leon d’aur42. La màger part dels eraldistas prepausan la primièra version43 mas prefieram seguir sus aqueste punt l’Abat Monlezun44 e sustot téner compte de las primièras versions coloradas arribadas fins a nos.

D’efièch, en mai dels escuçons de la placa de consecracion, avèm l’astre de poder observar sus las parets de la 6ena capèla nòrd de la catedrala de Condom, los vestigis de la listra funerària d’Erard de Grossòlas, ont quatre grands escuts son encara presents. Vos presentam aicí los dos mai legibles.

L’observacion mòstra sens cap de dobte un camp de vermelh e un leon d’aur. Es d’alhors ben amb aquestes esmalts que las armas de Joan-Jacmes de Grossòlas, senhor d’Ascas foguèron enregistrada dins l’Armorial Général de France al començament del sègle 1745.

AGF vol.XIV, Languedoc 1, p.920.

Nos demòra a trobar l’explicacion de l’escartairat a las armas de Madalhan present suls escuts d’Erard e de son fraire Antòni de Grossòlas, senhor de Buset.

Es pas estonant qu’una familha pròcha dels Durfòrt senhors de Clarmont (Clermont-Soubeyran, 47) e Bajamont (Bajamont, 47), representants de la fina flor de l’aristocracia agenesa, aja pogut s’aligar ambe lo linhatge de Madalhan.

D’efièch, aqueste linhatge de primièr plan46, conegut tre la fin del sègle 11, teniá las senhoriás pròchas de Cancon (Cancon, 47), Montvièlh (Monviel, 47), Santa Livrada en partida (Sainte-Livrade, 47)… A la fin del sègle 13, Amalric de Madalhan esposava d’alhors Cezèlia de Durfòrt que pareis èsser estada la quita sòrre de Raimond Bernad, lo capitani de Bernad de Grossòlas47. La familha de Grossòlas apartenent a la movança dels barons de Durfòrt, a probablament trobat pel biais d’una aligança ipergamica ambe la maison vesina de Madalhan, un mejan de s’enauçar encara dins l’aristocracia locala e acquesir de novèls domenis.

Es aital que vesèm en 1471, Joan de Grossòlas, lo paire de nòstre avèsque, qualificat de senhor de Montastruc (Montastruc, 47), que prèsta serment al rei de França per la Tor de Madalhan, situada a Santa Livrada, e que representava lo cap-luòc de la senhoriá de Montastruc, eiretada donc dels barons de Cancon48. L’aligança ambe los Madalhan se deguèt far probablament a la generacion precedenta, donc al començament del sègle 1549, mas vesèm que mai de cent ans après aquesta union prestigiosa èra encara rampelada dins las armas del linhatge.

L’avèsque Erard de Grossòlas moriguèt en 1543 e foguèt sepelit dins la sièisena capèla septentrionala dicha capèla dels Quaranta Martirs que pòrta las traças dels escuts d’una listra funerària. I podèm tanben veire una epitafa que rampèla la sepultura del prelat.

Antòni de Cols (1616-1633)

Las parets de la meteissa capèla dels Quaranta Martirs presentan en dejós de la listra funerària d’Erard de Grossòlas, la d’un autre avèsque de Condom d’origina lemosina : Antòni de Cols50.

Aqueste personatge, originari de Trainhac (Treignac, 19) en País d’Usèrcha (Uzerche,19), succedèt a son oncle mairal Joan deu Chamin que demorèt avèsque de 1581 a 1615. A aquesta epòca, lo nepotisme èra la nòrma, en particular pel oficis eclesiastics51. Joan deu Chamin èra filh de Gui deu Chamin52 e de Joana de Combòrn, de l’illustra linhada dels vescomtes de Combòrn. Sa sòrre Maria, esposèt Felip de Cols, d’una familha borgesa o de petita noblesa de rauba de Trainhac53.

Antòni lor filh, après sos estudis de drech e de teologia a Bordèu (Bordeaux, 33), venguèt alprèp de son oncle a Condom a l’atge de setze ans54. Foguèt conselhièr-clerc, canonge, prevòst, vicari-general puèi coadjutor, fonccion que li permetèt de segondar son oncle l’avèsque Joan, dins la gestion del diocèsi. A la mòrt de Joan deu Chamin, lo 30 de julhet de 1615, Antòni s’afanèt de tornar a Condom per li succedir sul sètge episcopal.

Son long episcopat foguèt marcat per las reconstruccions dels sanctuaris desrocats pendent las Guèrras de Religion. Sachèt a son torn far beneficiar son linhatge dels oficis e dels revenguts de sa glèisa en nomenant sos nebots Antòni de Cols grand archidiacre e Joan de Cols coma prevòst. Acquesiguèt tanben de domenis foncièrs a Condom que passèron a sos eiretièrs55. Moriguèt de malautiá dins lo castèl de Cassanha (Cassaigne, 32) lo 15 de febrièr de 1648 a l’atge de 91 ans. Foguèt sepelit près de la sacristia, dins la capèla ont se pòdon veire encara los vestigis de sa listra funerària56.

Un quinzenat d’escuts son encara visibles. Timbrats de la cròça e de la mitra episcopalas, pòrtan « d’aur al leon passant de vermelh, al cap d’azur cargat de doas colombas d’argent57« .

La familha de Cols

Mantunas familhas de Cols son conegudas en Bas-Lemosin entre los sègles 16 e 18 e l’eraldica nos permet urosament de las dinstinguir en partida.

La mai ancianament coneguda, la de Cols de Chastenet (de Coux de Châtenet) es atestada al començament del sègle 14 dins lo canton de Lubersac (Lubersac, 19) portava « d’argent a tres faissas d’azur amb una benda de vermelh brocanta ». L’abat Nadaud58 ne balha qualques grases de genealogia e d’interessantas nòtas atestant de l’ancianetat del linhatge59. Mas quitament se Lubersac se tròba pas qu’a un trentenat de quilomètres al sud-oèst de Trainhac, cap d’element religa aquesta familha cavalarèsca al linhatge d’Antòni de Cols.

Aqueste sembla efectivament d’origina mai modèsta e plan mai recenta dins son aparicion dins las sorgas escritas. D’efièch, Noulens 60 nos rapòrta que lo paire de nòstre avèsque, Felip de Cols, senhor de Cols e del Trombèl61 èra notari reial a Trainhac. Es probablament son maridatge ambe Maria deu Chamin, filha d’una Combòrn, qu’enaucèt lo reng de sa familha. D’alhors, lo leon passant de vermelh sus camp d’aur es pas sens rampelar d’unas versions ancianas de las armas del grand linhatge vescomtal lemosin, coma las dels Combòrn, senhors de Confolent (Confolens, 16), pinturadas dins l’armorial de Gilles Le Bouvier, al foliò 116v62.

Armas de Combòrn de Confolent dins l’armorial Le Bouvier (1454-1458) f°116v.

Quitament se un eventual manlèu del leon passant de Combòrn per la familha de Cols es pas qu’una ipotèsi fragila, rampelam qu’aqueste usatge èra pas rare, coma l’aviam observat a Noalhas (Noailles, 19) ambe las armas dels Felip de Sant-Viance qu’avián probablament recuperadas las tres estelas o moletas del vièlh escut dels Malafaida de quals èran eissuts63.

Se consultam las diferentas sorgas eraldicas que mencionan las armas de la familha de Cols, podèm constatar que coneguèron pas una granda estabilitat. D’efièch, Jougla de Morenas coma Rietstap e son contunhador Rolland las blasonan « d’aur al leon de vermelh, al cap d’azur cargat de doas colombas o tortoras d’argent ». Rolland ajusta, s’apiejant sus de fèrres a daurar las religaduras datant del sègle 17, que los aucèls èran becuts e membrats de vermelh64. Vesèm qu’aquestes tres blasonaments, levat per la postura del leon, son identics a l’escut pinturat sus la listra funerària d’Antòni de Cols.

Per contra, l’abat erudit lemosin André Lecler (1843-1920) que publiquèt l’òbra de Nadaud e lo Dictionnaire historique et géographique de la Haute-Vienne, daissèt l’ensemble de sas nòtas als arquius despartamentals de Nauta Vinhana e en particular de fichas eraldicas conservadas jos las còtas 13 F 15-1865. I legissèm dos items consacrats a nòstre linhatge. Lo primièr66 al nom de (de) Cous du Monteil, commune de Treignac ambe lo blasonament « d’azur à la fasce d’or accompagnée de deux colombes d’argent en chef et d’un lion léopardé d’or en pointe » e lo segond67 al nom de (de ou des) Coux, Bas-Limousin, blasonadas « d’azur à la fasce d’or chargée de trois croisettes de gueules, accompagnées de deux tourterelles d’argent en chef et d’un léopard d’or en pointe ».

Es aqueste darrièr escut que se pòt encara observar sus un veiral d’una capèla privada de Lemòtges (Limoges, 87), datat del començament del sègle 20, coma lo senhala Jacques Jalouneix dins son Armorial général du Limousin68 per donar las armas de Msr Albert Gilbert, avèsque del Mans (1849-1898), filh de N. de Cols de Montelh69. Las tres crosetas representavan probablament d’alhors una bresadura.

Se las armas presentas sus las parets de la catedrala de Condom pareisson las mai ancianas e autenticas, las armas de Cols deguèron probablament evoluir posteriorament cap a las mencionadas per Lecler e atestadas al sègle 20 a Lemòtges. Coneissèm pas las rasons ni mai las circonstàncias d’aquestas evolucions.

Per acabar d’embolhar l’istòria eraldica de la familha de Cols de Trainhac, trobam dins l’Armorial Général de France d’Hoziers (1697-1709), dos membres del linhatge que declarèron d’armas presentant un escut « d’aur al leon de sinòple »70. En l’abséncia totala de donadas genealogicas, es per l’ora delicat d’explicar aqueste cambiament d’identitat eraldica que podèm pas imputar çò sembla, als comisses de d’Hoziers que podián qualques còps enganar e quitament inventar d’armas per compausar l’armorial71.

Loís de Milon (1693-1734)

Nòstra visita eraldica de la catedrala de Condom se perseguís en evocant l’ataüc de l’avèsque Loís de Milon que podèm observar sul sòl de la primièra capèla septentrionala.

Sus la placa de marbre ròse, podèm legir l’epitafa « HIC JACET REVER[ENDUS] ET ILL[USTRUS] DO[MI]NUS LUDOVIC[US] DE MILO EPIS[COPUS] CONDOM[ENSIS] AN[NO] 1694 LIOC SEMINARIUM IN QUO SEPULCRUM ELEGIT AEDIFICABAT AN[NO] 1723 AN[NO] AUTEM 1734 IN VILLA CASSANIAE OBIIT. ». Aquesta inscripcion nos rampèla qu’aqueste avèsque moriguèt en 1734 al castèl episcopal de Cassanhas e foguèt sepelit dins la glèisa del seminari de Condom qu’aviá fondat en 1723. La pèira tombala que vesèm dins la catedrala i foguèt plaçada pels sonhs de l’abbat Gissot, arquiprèstre de Condom en 1913, ambe los rèstas de l’ancian avèsque.

Pòrta las armas del prelat dins un escut timbrat de la cròça e la mitra e del capèl episcopals. I vesèm tanben la corona, signe que l’avèsque èra tanben cosenhor de la vila.

Aqueste escut se retròba dins l’obratge ancian de l’enluminaire Alexis Nacquet, Le clergé de France, editat en 1723 72.

Lo trobam tanplan dins l’Armorial Général de France ont l’avèsque Loís de Milon faguèt enregistrar sas armas al començament del sègle 18.

AGF vol.XIII Guyenne, p.117.

Se blasonan « de vermelh a la faissa d’aur cargada d’una merleta de sable e acompanhada de tres creissents d’argent ». Mas en tant que canonge e prevòst del capítol de Saint Martin de Tours, lo meteis Loís de Milon faguèt enregistrar d’armas un bocin diferentas : « de vermelh a la faissa d’aur cargada d’una merleta de sable e acompanhada de tres creissents d’aur ».

AGF, vol.XXXIII Tours 1, p.251

Aqueste darrièr blasonament es mai confòrme a la majoritat de las armas enregistradas pels membres de la familha alprèp de l’administracion reiala73. Sol un cosin de Loís, César Milon, prior curat de Benais (Benais, 37) e religiós de l’òrdre de Sant Augustin declarèt tanben los tres creissents d’argent74. Es malaisit de saber se s’agissiá d’una bresadura o d’una error d’enregistrament dins l’armorial o encara d’una fantasiá personala.

La familha Milon apareis dins la primièra mitat del sègle 14 ambe Jean Milon, Prévôt de Paris entre 1330 e 1334. La Chesnaye Desbois ne balha una filiacion parciala fins al sègle 1875. Eissuda de la noblesa de rauba parisenca al servici dels reis de França, s’espandiguèt en Touraine e Berry.

Nòstre avèsque s’investiguèt fòrça dins son diocèsi e, en mai del seminari qu’evòca son epitafa, foguèt a l’origina de la creacion d’un grand espital per aculhir los malauts e los paures a partir de 1694. L.Mazéret dona los detalhs de son long passatge sul sètge episcopal de Condom76.

Acabarem per senhalar la preséncia d’un escut portant las armas del Sant Sètge escultat sus la clau de vòlta de la segonda travada de la tresena capèla nòrd de la catedrala.

Coma sovent dins las catedralas, nòstre estudi eraldic nos a permetut de relatar de braves tròces d’istòria locala. Los avèsques de qual trobam de vestigis de preséncia eraldica foguèron totes de personatges estacats e investits dins lor diocèsi, contrariament a nombre d’avèsques que se contentavan de ne percebre los revenguts sens i residir. Es justament per aquò que nos daissèron aquestas traças de lor passatge, que representan de testimònis importants dels sègles passats.

Olivièr Daillut-Calvignac

  1. Aquesta forma arquitecturala es apelada « gothique méridional » dins l’istoriografia de lenga francesa.
  2. Apiejam nòstra descripcion arquitecturala del bastiment suls escrits de M.Durliat, La cathédrale et le cloître de Condom, in Congrès Archéologique de France, 128e session – Gascogne 1970 p.145-163 https://gallica.bnf.fr/ark:/12148/bpt6k32096799/f147.item.r=Mazeret%20chroniques%20%C3%A9glise%20de%20condom# e de L.Mazéret, Chronique de l’église de Condom, Condom, 1927.
  3. Durliat, p.147 d’après l’abat S. Daugé, Vestiges archéologiques romans de Condom, Auch, 1935.
  4. Aqueste mòble eraldic que se blasona normalament coma un mièg-vòl (fr. demi-vol, cat. mig vol, cast. medio vuelo, it. semivolo (veire A. Bertero, Diccionari eraudic illustrat occitan-francés, 2018 p.82) a gaireben totjorn una valor parlanta dins l’eraldica occitana (veire nòstres articles sus la Tor d’Arlet a Cauçada http://eraldica-occitana.com/caucada-tor-darlet/ o la chartrosa de Vilafranca-de-Roergue http://eraldica-occitana.com/vilafranca-de-roergue-chartrosa-sant-salvador/. Las familhas Alaman, d’Aleirac, Aleta, Dieupentala… ne son d’exemples remarcables.) e deuriá donc èsser blasonada simplament coma una ala a cada còp qu’aqueste caractèr parlant o alusiu es averat.
  5. Pensam en particular al vermelh de la bordadura que nos sembla benlèu dobtós que las bordaduras corduradas son raras en eraldica purament medievala.
  6. op. cit. p.141.
  7. veire M.Popoff, Armorial des papes et des cardinaux, Le léopard d’or, 2016, p.532 n°583.
  8. Èra tanben un rèire-nom en usatge dins l’aristocracia occitana dels sègles 12 e 13.
  9. Higounet Charles. Les Alaman seigneurs bastidors et péagers du XIIIe siècle. In: Annales du Midi : revue archéologique, historique et philologique de la France méridionale, Tome 68, N°34-35, 1956. pp. 227-253.
  10. E.Cabié e L.Mazens, Un cartulaire et divers actes des Alaman, des de Lautrec et des de Lévis (XIIIe-XIVe siècles), Toulouse, 1882.
  11. En 1261, los filhs de Doat II, Doat III Alaman e Sicard Alaman de Durfòrt prestèron serment al comte de Tolosa Alphonse de Poitiers pels fieus que tenián d’el en Albigés. Un autre filh, Raimond es atestat en 1275 dins lo cartulari familial. Pel sègle 14 encontram lo donsèl Doat Alaman de Cestairòls (1303 e 1316), Guilhèm Alaman, senhor de Vilanòva, cavalièr e trobador conegut per una tenson (1304-1333) e un autre trobador contemporanèu (v.1330) : Arnald Alaman (Sus aquestes poètas, veire JB.Noulet, Guillaume d’Alaman chevalier, dins Mémoires de l’Académie des Sciences de Toulouse, 1852, p.404-408, e JB.Noulet&C.Chabaneau, Deux manuscrits provençaux du XIVe siècle, 1888 consultable sus https://gallica.bnf.fr/ark:/12148/bpt6k111615s/f21.image.r=Alaman?rk=278971;2
  12. Aquesta branca a pogut aver una descendéncia a Tolosa ont un linhatge d’Alaman portava d’après Jougla de Morenas (Grand armorial de France, T.1, p135) e Rietstap (Armorial Général, T.1, 1884) « d’azur al mièg-vòl d’argent ».
  13. M. Oudot de Daimville, Sceaux conservés dans les archives de la ville de Montpellier, Montpellier, 1952, p.164.
  14. M.Oudot de Daimville, pauc sensibilizat a la lenga nòstra, i vegèt la siloèta dun moton !
  15. Son paire, Bertomieu Alaman èra notari episcopal de Mende dins la segonda mitat del sègle 14, donc del temps de nòstre avèsque. La familha d’Alaman de Mende balhèt mantuns consols a la vila durant lo sègle 14 veire Ch.Porée, Le consulat et l’administration municipale de Mende, Paris, 1901.
  16. Vcte de Lescure, Armorial du Gévaudan, Lyon, 1929, p.271-273.
  17. Lo vescomte de Lescura dona per armas a aqueste linhatge « d’aur a l’agla de sable armat de vermelh » en s’apiejant sus un quartièr de l’escartairat de las armas de la familha de Malhan qu’acabèt d’eiretar del castèl de La Casa (La Caze, Laval-de-Tarn, 48) bastit pels Alaman a partir de 1489. Son ipotèsi seriá donc erronèa.
  18. Aqueste escut es plaçat sus un pilar de la vòlta del còr de la colegiala.
  19. L.Mazéret nos apren (op.cit. p.161) qu’aqueste personatge èra natiu de Cimòrra en Astarac (Simorre, 32) e filh d’un mercand drapièr nomenat Domenge Marre que lo butèt cap als estudis e a la clericatura. Per mai d’entresenhas sus aqueste personatge, mandam lo legidor cap a l’article de P. Rouleau, Jean Marre évêque de Condom, paregut dins la Revue de Gascogne, 1930.
  20. H.Polge, Notes de phonétique gasconne in Bull. Société archéologique… du Gers, 1964 n°3, p.316
  21. Forma gascona e presenta tanben en lengadocian per designar l’aret, mascle de la feda. Las formas marran e marro se pòdon tanben encontrar.
  22. op.cit. p.155. L’autor omet per contra de blasonar la man eissenta de la nivola.
  23. op. cit. p.464
  24. Aquesta partida es malurosament inaccessibla a la visita.
  25. Sus las quatre representacions presentas dins la catedrala, la clau es figurada tres còps contornada.
  26. Sus aqueste episòdi veire P. Rouleau, op. cit. 1930 n°2 p.56-57.
  27. Las tres flordalisse remplaçan pel primièr còp lo semenat de flordalisses sus un sagèl d’aqueste rei a partir de 1376.
  28. Se L.Mazéret (op.cit. p.464) repren a son compte lo fach que Joan Marre seriá estat al servici d’aquesta reina a la mòrt de son primièr marit, lo rei Charles VIII, P. Rouleau a mostrat qu’aquesta assercion èra dobtosa e sens fondament dins las sorgas istoricas. Veire P. Rouleau, Jean Marre évêque de Condom (1436-1521), Revue de Gascogne, 1930 n°1, p.23.
  29. P. Rouleau, op. cit., 1930 n°2 p.65 et seq.
  30. idem, 1930 n°1, p.17 et seq.
  31. Veire la còpia presenta dins l’article de P. Rouleau publicat dins la Revue de Gascogne op. cit. 1930 n°1 entre las paginas 8 e 9 consultable sus Gallica https://gallica.bnf.fr/ark:/12148/bpt6k5743401h/f9.image.r=Jean%20Marre?rk=64378;0
  32. Trobam los pichons noms Anhès o Anna dins la genealogia donada d’aquesta familha de Peiregòrd per E. Pattou consultabla sus http://racineshistoire.free.fr/LGN/PDF/Abzac_de_La_Douze.pdf mas ben Joana endacòm mai.
  33. L.Mazéret ne balha la transcripcion in extenso e una traduccion en francés dins sas Chroniques de l’Eglise de Condom, op. cit., p.191-192.
  34. … presentibus ibidem reverendis patribus Dis Joanne de golardo, Ludovico de Arzaco, Joanne de Godas de Simora, de Ponte Alto et de Bouilhas abbatibus, L.Mazéret, op. cit p.192.
  35. La màger part de nòstras informacions son tiradas de Père Anselme, Histoire généalogique et chronologique de la maison royale de France…, t.IX, p.384 et seq.
  36. Aquelas letras son mencionadas dins Père Anselme, op. cit. p.386 e una apareis dins lo registre JJ76 6453 f°182v du Trésor de Chartes aux AN. (juin 1347)
  37. H.Guilhaumon, La maison de Durfort au Moyen-âge, 1976, p.189-202.
  38. idem p.197.
  39. A. Dupuy, Dictionnaire des communes, anciennes communes ou paroisses, seigneuries et terroirs de Lomagne, Les Cahiers de Lomagne, 2003.
  40. Lo Paire Anselme ne fa un filh de Bernad I de qual avèm parlat. Apareis dins la documentacion en 1390 siá mai de 40 ans après Ia letra de remission acordada a Bernad I. Podriá donc benlèu èsser un felen del fondator de la linhada lomanhòla.
  41. Père Anselme, op. cit. p.387 mas sens sorga. Aqueste sagèl es absent dels inventaris de Douët d’Arcq, Demay-Clairambault, Roman-Cabinet des Titres.
  42. Sabèm pas se la ribièra d’argent es venguda posteriorament o se la descripcion del sagèl es erronèa.
  43. Rietstap, Armorial général, Froidefond, Armorial du Périgord, de Cauna, Armorial des Landes, Potier de Courcy, Armorial de Bretagne eca…
  44. Histoire et Armorial de Gascogne.
  45. Aqueste escut es pr’aquò erronèu en figurant lo leon coronat e en oblidant la ribièra d’ont deuriá sortir l’animal.
  46. Sus l’istòria complèta d’aquestes senhors, veire M.Campagne, Histoire de la maison de Madaillan (1076-1900), Bergerac, 1900.
  47. M. Campagne prepausa efectivament de la veire coma una filha d’Arnaud de Durfòrt e de Marquèsa de Got, parents de nòstre capitani « anglés », op. cit. p.51.
  48. M.Campagne, op. cit. p.3-4.
  49. Los noms de las doas esposas successivas de Bernad II de Grossòlas son efectivament desconeguts, çò que daissa la plaça a aquesta ipotèsi genealogica.
  50. Antoine de Cous Coues o de Coux en adaptacion francesa. Lo toponim Cols (Cous, Coux, Coulx, Choulx…) eissut del latin colis se rescontra mai que mai en Lemosin, Marcha e Peiregòrd e designa una bosiga, un èrm – A.Perrier, Quelques termes de géographie agraire in Norois, abrial-junh 1964, n°42, p.218
  51. D’après Léonce Couture, Trois poètes condomois du XVIe siècle, Slatkine, 1971, p.18, Joan deu Chamin èra dejà dintrat canonge del capítol de Condom per l’entremesa d’un oncle mairal, grand vicari d’aquesta glèisa jos l’avèsque Robèrt de Gontaut-Biron (1564-1569).
  52. La familha deu Chamin tirava benlèu son nom del luòc-dich Chamin (Chemin) dins la parròquia d’Afièu (Affieux, 19), vesina de Trainhac.
  53. La chesnaye Desbois, Dictionnaire de la Noblesse, vol.4, c.839.
  54. La carrièra eclesiastica d’Antòni de Cols es escrita en detalh per L.Mazéret, op. cit. p.294-312.
  55. Lo seminari de Condom foguèt bastit a partir de 1723 sus una tèrra crompada a Francesa de Cols, veusa d’Antòni de Pardalhan, e qu’aviá apartenguda a l’évêque. Veire L.Mazéret, op. cit. p.382. Noulens fa d’aquesta Francesa una neboda de l’avèsque Documents historiques sur la maison de Galard, Paris, 1874, T.3 p.383.
  56. Trobam una descripcion complèta de sas obsèquias, plan interessanta per conéisser los usatges de l’epòca, dins J.Noulens, Documents historiques sur la maison de Galard, Paris, 1874, T.3 p.384-386 en nòta.
  57. La degradacion de las colors d’origina dona l’impression d’un cap d’argent a dos aucèls de sable.
  58. Abat J.Nadaud, Nobiliaire du diocèse et de la généralité de Limoges, 2e éd. Limoges, 1882, T.1, p.455-457.
  59. Aquesta ancianetat podriá benlèu èsser avançada al sègle 12 se fasèm d’Esteve de Cols, donator en 1144 a l’abadiá d’Usèrcha, un aujòl del linhatge. Lo fach que sa donacion siá atestada pels cabalièrs Golfièr de Lubersac, Giraud e Gui de Las Tors del castèl de Pompador (Arnac-Pompadour, 19), ne podriá èsser un indici. J.Nadaud, op. cit., T.3, p.609.
  60. J.Noulens, op. cit., T.3 p.383 en nòta.
  61. Luòcs non identificats mas probablament pròches de Trainhac.
  62. Las armas dels Combòrn de Trainhac presentavan puslèu dos leons passant d’aur sus camp vermelh.
  63. http://eraldica-occitana.com/noalhas-gleisa-parroquiala/
  64. Totas aquestas informacions son balhadas a partir de las donadas del site http://www.euraldic.com/lasu/am/am_c_ou.html a las linhas Coues e Cous. Nos demandam çaquelà cossí Rolland pòt blasonar los bècs e las patas dels aucèls a partir de fèrres a daurar per natura monocròmes ?
  65. Veire lo Fichier héraldiqueCatalogue des armoiries figurant dans l’armorial de Poncet, le nobiliaire de Simon Descoutures, le fonds Lecler et le nobiliaire de Nadaud, publicat en 2014 per Claudine Gourinal de las Archives départementales de la Haute-Vienne e consultable sus lor site.
  66. 13 F 15 p.285.
  67. 13 F 16 p.308.
  68. J.Jalouneix, Armorial général du Limousin du XIIe au XXIe siècle, Thèse de doctorat, Ecole pratique des hautes études, 2012, T.2 p.195 d’après Boulaud, Armoiries sur vitraux en Limousin, p.18.
  69. Probablament Le Monteil, cna de Trainhac.
  70. Quitament se aquestes escuts foguèron enregistrats dins lo volum XXXII consacrat al Soissonnais, l’identificacion d’aquestes dos personatges ambe de membres del linhatge lemosin fa pas de dobte (aurián normalament degut èsser enregistrats dins lo volum XVI relatiu a la generalitat de Lemòtges). D’efièch, lo primièr, Joan es declarat senhor de Montelh e borgés de Trainhac, e lo segond de qual coneissèm pas lo pichon nom, es presentat coma curat de Sant-Alari-de-las-Corbas (Saint-Hilaire-les-Courbes, 19) a 8 qm al nòrd de Trainhac.
  71. Sus aqueste subjèct, legir nòstre article sus las armas del vilatge de Sant-Salvador (Saint-Sauveur, 31) sus http://eraldica-occitana.com/les-armoiries-de-saint-sauveur-31/
  72. Alexis Nacquet, Le clergé de France. Contenant les armes des archevêques et des évêques avec leur nom de familles et alliances…, Paris, 1723, f°65 r.
  73. Avèm l’astre d’aver en tot las armas dels parents de Louis e de sos dos fraires, coma las de sos quatre cosins. Doas filhas del linhatge i apareisson tanben mas coneissèm pas lora plaça dins la genealogia familiala. Veire AGF vol.V Bourges p.281 ; vol.XXIII Paris 1, p.996 ; vol.XXIV Paris 2, p.1213, 1370, 1400, 2161, 2207 ; vol.XXXIII Tours 1, p.135
  74. AGF vol.XXXIII Tours 1, p.124, 135.
  75. Dictionnaire de la noblesse…, Paris, 1775, Tome X p.138-140
  76. op. cit. p.380-385.

Categorias